ALBERT VIDAL

Cançó trista de CatalunyaCaixa

Toni Tello, que va treballar 35 anys a la caixa, repassa l’auge i caiguda d’una entitat que aquesta setmana serà oficialment absorbida pel BBVA

Cançó trista de CatalunyaCaixa / PERE VIRGILI Zoom

“No érem conscients del risc de vendre preferents, l’únic risc era la fallida i aquest era un escenari que no existia; cap de nosaltres es podia arribar a plantejar que la caixa pogués enfonsar-se”. Qui ho diu és Toni Tello, un home que va treballar 35 anys a Caixa Catalunya. Ho va fer fins fa uns mesos i ara, quan l’entitat està a punt de perdre la seva personalitat jurídica i de ser oficialment absorbida pel BBVA, repassa l’auge i caiguda de la que durant dècades va ser la segona caixa catalana. Des d’un bar proper a l’última oficina on va estar destinat, al barri del Camp de l’Arpa, aquest banquer repassa la seva trajectòria a peu de carrer en una conversa que els clients, que fa uns mesos que no el veuen, no deixen d’interrompre per saludar-lo. La història arrenca a la dècada dels 70.

“Tenia un tiet que treballava a l’Hispanoamericano, era director d’oficina i casa seva, per Nadal, era un festival de cistelles i regals... Jo era un nen i pensava: 'Això ho vull per a mi'”, explica. El Toni va fer el batxillerat, va començar empresarials i va entrar a Banca Catalana a mitjans dels 70. L’any 1981, després d’unes proves d’accés, va arribar a Caixa Catalunya (o, com en diuen els extreballadors més veterans, senzillament “la Caixa”: la distingeixen de la “de Pensions”, l’actual CaixaBank).

El canvi d’una entitat a l’altra era notable. “Caixa Catalunya era molt més avançada tecnològicament i la clientela era més familiar, més propera”, diu. Pel que fa a productes no hi havia diferències, però hi havia un factor clau: “En sis mesos a Caixa Catalunya em van apujar el sou fins a les 20.000 pessetes. Duplicava el sou que tenia després de cinc anys al banc”.

Com per a tants altres col·legues coetanis seus, la carrera va quedar a mig fer. Però tenia un horitzó professional molt clar: “Era una feina que m’agradava, pagaven bé i d’una tacada et solucionava el futur: si no feies una barrabassada, si no robaves, era per sempre”.

Als 80 el jove Toni Tello va passar de l’oficina de Mollet del Vallès a la de Gràcia, en centres de fins a 11 persones. “És moltíssima gent, ara cinc o sis persones ja són moltes”, diu. Es va casar, va tenir dos fills i es va acostumar a una clientela “més humil que a Banca Catalana, amb més fills d’immigrants d’altres punts d’Espanya”. L’entitat no militava com a catalanista, però assumia la catalanitat amb naturalitat. I la comunicació interna era en català, cosa que s’està perdent. La seva vida transcorria plàcidament, i aquest empleat admet que no es preocupava gaire de les polítiques de l’entitat: “No tenia consciència ni visió del que passava a nivell econòmic, ni del país ni de l’empresa. Vivíem al marge d’això”.

Foncliquet. Aquest és el nom del producte que va fer saber als treballadors de Caixa Catalunya que la seva vida canviaria. “Va ser el nostre primer producte estructurat, devia ser l’any 1991”. Segons recorda, l’èxit va ser “brutal, espectacular: segurament el rendiment més gran que ha donat un producte Caixa Catalunya”, explica. Va ser en aquella època quan va tenir un client que encara recorda. “Li vam fer el fons i es mirava la llibreta i em deia: «Això no pot ser, està donant massa, no dormo tranquil». I al final li vam dir: «Escolta, t’ho traiem». I va ser treure-l’hi i caure moltíssim”, rememora. Però en aquell moment el Toni i la resta de la plantilla de l’entitat estaven surfejant una onada molt més emocionant: l’expansió de l’entitat.

“S’obrien moltes oficines, vam començar per Madrid i hi havia moltes oportunitats de promoció, que et fessin director o subdirector”, explica. Per primer cop, les velles i inofensives caixes d’estalvis trepitjaven el mateix terreny que els bancs. De cop, als productes de sempre s’hi van unir línies de descompte per a empreses. “Mentre ens vam dedicar al nostre sector tradicional no vam fer nosa, no érem competència, però allà va canviar”, assegura. Al sector recorden els arguments de la banca de l’època, que a poc a poc va veure com perdia quota de mercat envers les caixes: “No pot ser que una caixa pugui comprar un banc però que un banc no pugui comprar una caixa”, es deia.

"Feia pudor, sí. Però hi havia una màxima: no eres director si no feies una promoció amb un API"

Amb aquest escenari es va arribar al final de la dècada, del segle i de la calma en el sector. Les preferents havien aparegut com a producte.

“Hem sigut gent fidel, entregada, i hem tingut confiança cega en les direccions. No vam ser mai crítics”, reflexiona Tello sense amagar el seu penediment. Prova d’aquella docilitat acrítica és que tothom a l’entitat es va llançar a vendre preferents... I a comprar-les. “Jo no en vaig comprar perquè no tenia estalvis, però hauria picat; molts companys de l’entitat hi van posar tots els seus diners”, explica. Havien arribat els 2000 i aquell producte no donaria problemes fins molt de temps després. La preocupació de les entitats era aleshores una altra ben diferent, una activitat fins i tot més arriscada: treure tot el rendiment possible a l’estat de boom immobiliari que s’havia declarat al país. Així ho va viure Toni Tello: “Vaig passar d’una oficina que feia quatre o cinc hipoteques a l’any a una que en feia 300”. Segons explica, l’entitat tenia “prescriptors d’hipoteques”, APIs com Tecnocasa, que trobaven el client i el pis i demanaven a l’entitat que fes la hipoteca. “Feia pudor, sí. Però hi havia una màxima no escrita: no eres director si no havies fet una promoció amb un API -explica-. I hi havia poc a dir internament perquè, precisament, els caps ens deien que ho havíem de fer, que busquéssim més APIs per fer més hipoteques”, afegeix. Eren temps en què alts directius de l’entitat [el Toni en recorda els noms però prefereix no citar-los] deien que el negoci passava per fer hipoteques a immigrants acabats d’arribar, en una lògica similar a la que acabaria originant la crisi sistèmica de les hipoteques porqueria als EUA.

Va ser aleshores que Toni Tello, que ja feia anys que era director d’oficina, va descobrir l’insomni. “Em despertava cada dia a les tres de la matinada i no podia dormir. Era una por... no ho sé, intuïtiva -explica-. Em cenyia a la normativa. Temps després vaig tenir inspeccions brutals per mirar a qui havia donat hipoteques i sóc dels pocs que va seguir en el càrrec”, recorda. Ho va superar mig any després, segons diu, verbalitzant una realitat: “Em podien prendre el càrrec, em podien cessar: quan ho vaig assumir, vaig tornar a dormir”.

L'epíleg de Catalunya CaixaI sí, arribaven males notícies, però no tenien a veure amb el seu cessament. “El 2007 vam detectar que hi havia cues d’ordres de venda de preferents, recorda. La pressió a l’entitat creixia. “Teníem ordres de col·locar-ne, però hi havia ordres que incomplíem deliberadament: si renovaves un dipòsit havies de posar 2.000 euros en preferents, i això molts no ho fèiem”, explica.

Ja era l’època de Narcís Serra a la presidència, i cada cop hi havia més indicis que la situació de l’entitat era compromesa. El 2009 es va fer efectiva la fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa, impulsada pel FROB, un fons públic que havia de gestionar la fallida dels bancs. Els disgustos acabaven de començar. Al final del 2012 es va fer públic que el forat de l’entitat fregava els 10.000 milions, una xifra que acabaria creixent fins a més de 12.000. “Quan te n’assabentes, se’t desmunten moltes coses. Treballar aquí era més que una feina. Va ser aleshores que vam saber que les direccions no eren tan vàlides com pensàvem -rememora-. La sensació era que s’ho havien carregat; van ser ells, amb nosaltres com a braç executor”, opina.

Quan la situació de fallida tècnica es va conèixer, l’entitat va viure temps d’enorme incertesa amb els rumors de caiguda imminent. “Hi va haver dies que els clients et deien que venien d’una altra entitat on els havien dit que segur que no obriríem dilluns”, recorda.

"Les direccions no eren tan vàlides com crèiem. S'ho havien carregat i nosaltres vam ser el braç executor"

Però allò no es va complir. “Ho vam salvar a les oficines -diu picant a la taula amb la mà oberta-. No sabíem què passaria i teníem un forat de 12.000 milions, però els clients confiaven en nosaltres. Ens deien «D’acord, no m’emporto els diners, però si veus que ha de passar alguna cosa, avisa’m»”.

La xarxa d'oficines de l’entitat va viure el procés amb angoixa. Especialment recordades són les subhastes per adquirir CatalunyaCaixa que van quedar desertes: “Érem els que teníem més volum i més clients fidelitzats, i no ens volien ni regalats”. Fins que va arribar el BBVA.

“Va ser un alleujament. Teníem la incertesa personal de veure què passava, però era, com deia l’expresident Adolf Todó, un port segur: tot el tema del risc te l’has tret de sobre i estàs en un dels grups més importants del món”, explica. Va ser aleshores quan es va negociar l’ERO i van sorgir les baixes incentivades. “En el meu esquema no hi entrava ni la jubilació, imagina-t’ho -diu-. Va ser una decisió amb molts matisos professionals, econòmics i sentimentals”.

Toni Tello, que ara té 59 anys i una nova feina, no té inconvenient a fer balanç. “Estic molt agraït, he viscut bé, he tingut molts bons companys, he tirat endavant una família -explica-. I és evident que també he patit, he tingut amenaces de mort de clients cara a cara, mirant-me als ulls; coses que entren en el sou”, hi afegeix.

El Toni no és de grans discursos, però dedica un bon epitafi a la seva història amb Caixa Catalunya: “Per a nosaltres era una institució, més que una entitat, formava part de la nostra vida. Quan passàvem pel passeig de Gràcia i miràvem la Pedrera, ens inflàvem, dèiem, «Això és nostre, ho hem fet nosaltres; havia de ser un pàrquing i la volien derruir, però la vam salvar». I a més -riu- li vam prendre a la de Pensions a l’últim moment”.