Cada vegada que hem d’encarregar targetes de visita tenim dos dubtes. El primer: ¿encara es porta això de les targetes? Tot i que els més moderns puguin dir que no, que amb LinkedIn en tens prou, nosaltres creiem que sí que calen. I el segon: quin càrrec ens posem? Tot i que si fos una emprenedora com Déu (i l’Iese) mana m’hi hauria de posar “CEO & Founder”, crec que m’agrada més CEO of Browns.
Marró, marrón, brun, braun o, al cap i a la fi, un brown. És a dir, un problema que ningú soluciona i que, tard o d’hora, acaba arribant a les teves mans. Des d’haver de trucar a un client quan ja s’ha escridassat amb dos comercials fins a haver de negociar amb un proveïdor que vol apujar tarifes o ha decidit deixar de treballar amb tu.
El càrrec sempre és relatiu. A la meva targeta, per exemple, hi diu que sóc directora. Durant molt de temps vaig estar fent de dona de la neteja o de mossa de magatzem carregant caixes a Correus i, encara avui, he fet de pintora, de fustera i de decoradora en el nostre últim canvi d’oficina.
Tinc un company, que en realitat també és Founder, que ha decidit no posar-se càrrec a la targeta. Mai n’ha tingut: al principi perquè només treballava part time i, ara, perquè fa de tot. Des de supervisar la comptabilitat fins a atendre clients. ¿Què faríem a l’empresa sense ell? Crec que moriríem.
La carreguitis és una malaltia molt comuna avui en dia. Algunes de les persones que han passat per l’empresa han patit aquesta malaltia en alguna ocasió. I costa molt de curar. També és cert que, d’altres vegades, el càrrec és necessari: és com una bandera que tu poses davant el teu interlocutor.
Ara, el màxim a una empresa com la meva és ser CEO en Browns: la persona a qui tothom mira quan hi ha un problema i en qui es confia per solucionar-ho. Ja pot posar Senior President & Fucking Master of the Universe a la targeta d’un paio: si no és qui soluciona els browns, no és ningú.
