A FONS
RAQUEL CORREA
Brussel·les

Bèlgica, el paradís fiscal desconegut

Al cor d'Europa hi ha un estat on una empresa amb beneficis milionaris pot no pagar impostos. No és Suïssa, sinó el país que acull més organismes continentals

Brussel·les és la ciutat amb més organismes comunitaris / GETTY Zoom

La tradició de Brussel·les com a terra d'acollida ve de llarg. Des de la segona meitat del segle XIX, la ciutat va servir d'aixopluc d'exiliats polítics d'arreu d'Europa. S'hi van refugiar el president Francesc Macià, el filòsof Karl Marx i l'escriptor francès Victor Hugo, símbol d'una època en què Brussel·les era la capital de les arts i les lletres franceses.

A principis del segle XXI, Bèlgica continua sent una terra atractiva per als francesos, sobretot per als que volen fugir dels impostos del socialista François Hollande, que d'ençà que va arribar a l'Elisi ha aplicat una política fiscal agressiva cap als rics. La mesura estrella: un impost del 75% per a les grans fortunes, superiors a un milió d'euros, que el Tribunal Constitucional va revocar a finals de l'any passat. Amb tot, n'hi va haver prou per espantar els superrics, que de seguida van buscar escapatòries per evitar l'impost. La més recurrent: demanar la ciutadania belga.

El primer va ser l'empresari de luxe Bernard Arnault -propietari de marques com Louis Vuiton, Möet & Chandon i Dior-; després l'actor Gerard Depardieu -que va donar un cop de porta i va renunciar fins i tot al passaport francès-, i més recentment l'exciclista Richard Virenque, que amb set premis com a millor escalador del Tour de França en té el rècord.

L'infern per fer-se ric

Tots ells han fet saltar a la premsa internacional la imatge de Bèlgica com un país gairebé lliure d'impostos, però el cert és que, lluny de fer la competència a vertaders paradisos fiscals, com Suïssa o Luxemburg, Bèlgica és un paradís si s'és ric però un infern per fer-se'n. Els treballadors i les empreses tenen una de les càrregues impositives més altes del continent: l'IRPF arriba al 53,7% en el tram més alt (per damunt de la mitjana de l'eurozona, que, segons les últimes dades de l'oficina d'estadística comunitària, l'Eurostat, se situava el 2012 al 43,2%); l'impost de societats és del 34% (enfront d'una mitjana del 26,1% per a l'euro), i l'IVA general és del 21% (un punt per damunt de la mitjana de la moneda única).

En canvi, la gent que viu de rendes es beneficia d'un règim particularment favorable. "No hi ha cap impost sobre les plusvàlues ni cap impost sobre la fortuna", explica la portaveu del Servei Públic Federal de Finances, Florence Angelici. La plusvàlua -el benefici obtingut en vendre un actiu a un preu superior al d'adquisició- genera un impost a Espanya o a França, però no a Bèlgica. La plusvàlua és un impost que afecta especialment les capes més altes: segons l'economista Camille Landais, a França, l'1% de les famílies més riques van representar més del 50% de les plusvàlues declarades entre el 2002 i el 2005. És a dir, que eliminant aquest impost s'afavoreix els rics.

Bèlgica té, a més, un règim de retenció en origen alliberador : les companyies que reparteixen interessos o dividends en paguen un impost -fins ara del 15%- que allibera el contribuent de pagar qualsevol taxa futura i l'exonera, a més, de declarar els ingressos. Un sistema que fa impossible aplicar impostos progressius a la riquesa però que, sobretot, impossibilita un registre de fortunes, perquè la identitat dels beneficiaris mai es transmet a les autoritats fiscals.

Astúcies per a tothom

Bèlgica permet també que un holding es dedueixi el 95% dels dividends que li generen les empreses on té accions. Una astúcia que a Arnault li va permetre no pagar ni un cèntim d'impostos pels 85,7 milions d'euros de beneficis que la seva empresa Pilinvest, que controla la major part del capital del gegant de luxe LVMH, va fer durant el 2010 i el 2011.

A Bèlgica, Arnault ha creat també Protectinvest, una fundació privada amb què pretén resoldre la seva herència. Si Arnault aconsegueix la residència belga -la setmana passada la fiscalia de Brussel·les va confirmar el dictamen negatiu a la seva petició de ciutadania, perquè considera que el domicili principal de l'empresari continua sent a França i no a Bèlgica-, els seus fills podrien arribar a pagar un 3% d'impostos de successions -que s'enfila fins al 27% en els trams més alts- en lloc del 40% previst a França.

La baixa càrrega fiscal de què gaudeixen les herències directes, però, es transforma en un malson quan algú mor sense descendència: la llei belga preveu un impost de successions del 70% quan no hi ha hereus directes. Aquest és el cas de la reina Fabiola de Bèlgica, vídua i sense fills, que també va saltar a les portades dels diaris quan es va saber que havia creat una fundació privada que li permetria gestionar el seu patrimoni pagant un impost de successions inferior al 10%. Aviat, però, la reina es va defensar al·legant que no pretenia esquivar el fisc i es va fer enrere.

Sigui com sigui, els experts fiscals calculen que a Bèlgica hi ha un centenar de deduccions o reduccions d'impostos possibles. Només cal trobar la que més convé.

La punta de l'iceberg:
cada cop més francesos se'n van a Bèlgica

Bernard Arnault, Gerard Depardieu i Richard Virenque només són, en realitat, la punta de l'iceberg, les cares conegudes d'un fenomen molt més extens de francesos que volen aprofitar els avantatges fiscals de Bèlgica.

Tot i que no es pot parlar d'èxode fiscal francès, les estadístiques demostren que el nombre de ciutadans de l'Hexàgon interessats a fer-se belgues va en augment: concretament, entre un 15% i un 20% més de francesos han presentat una demanda urgent de nacionalitat belga en els últims mesos, segons el diputat que presideix la comissió de naturalitzacions a Bèlgica, Georges Dallemagne.

Amb tot, els francesos no són ni de lluny els més nombrosos a les cues de l'oficina belga de naturalització: només l'1% de les prop de 12.000 sol·licituds de nacionalització que anualment rep Bèlgica corresponen a francesos. I d'aquests, no tots ho fan per motius fiscals.

Destaquen, per exemple, les parelles homosexuals que volen casar-se, una possibilitat prevista per la llei belga des del 2003 però encara en tràmit a França.

Així ho confirma un estudi de l'Institut d'Investigació, Formació i Acció sobre la Migració a Bèlgica. Segons aquest organisme, la major part de peticions de naturalització provenen del Marroc i del Congo, antiga colònia belga.