Avinguda Guangzhou: el veritable ‘top manta’ és a internet

Com la majoria dels clubs xinesos, el Guangzhou Evergrande és un equip de futbol amb una curta trajectòria. No obstant això, ja ha sigut campió de l’Àsia i ha tingut l’honor de participar en l’últim mundial de clubs, en què es va enfrontar en semifinals al Barça el 17 de desembre passat. Una fita i una data per emmarcar per a aquest club. ¿Com s’aconsegueix tenir una carrera tan fulgurant en un país sense cap tradició futbolística? Amb diners per comprar bons jugadors.

I el Guangzhou Evergrande en té, almenys a escala asiàtica: té l’exmadridista Robinho com a gran estrella, i Luiz Felipe Scolari, campió del món amb el Brasil el 2002, com a tècnic. La d’aquest club és la història dels diners xinesos, de l’economia més dinàmica de les últimes dècades, però també de les ambigüitats d’un capitalisme que aprofita les seves peculiaritats, i la seva condició de fàbrica del planeta, per caminar pels cingles de l’ambigüitat legal.

Es podria dir que el Guangzhou Evergrande és la imatge del seu propietari, Jack Ma, un dels homes més rics del món i creador d’Alibaba, el gegant del comerç digital que va protagonitzar la sortida a borsa més gran de la història, capitalitzant 25.000 milions de dòlars. D’una banda, és indiscutible que Alibaba és superior en facturació a la suma d’Amazon i eBay, però, de l’altra, deixa conflictes i ombres de dubte sobre els seus mètodes per allà on passa.

Una de les divisions de l’imperi Alibaba és Aliexpress, una plataforma d’enviaments de productes fabricats a la Xina orientada al mercat occidental. Aliexpress, que és un dels patrocinadors del Guangzhou Evergrande, resulta un dels negocis més rendibles per a Jack Ma, ja que comptabilitza més de 200 milions d’enviaments d’una banda a l’altra del planeta a l’any. Un gran negoci que se sustenta en la venda de quincalla típica dels basars xinesos, però també en la comercialització d’imitacions de peces de luxe de grans dissenyadors.

A les seves pàgines es poden trobar, per menys de 40 euros, còpies més o menys decoroses de bosses i moneders d’Hermès, Gucci o Louis Vuitton, entre d’altres. No són falsificacions descarades, però sí inspiracions que recorden molt l’original. Aliexpress està sota la lupa dels gegants del luxe, que estudien si tenen proves suficients per posar en marxa una demanda, però el problema no acaba en aquesta plataforma.

Una xarxa 'made in China'

Altres centenars, si no milers, de petits comerços digitals, atomitzats per múltiples països, actuen amb molta més impunitat gràcies a la seva discreta grandària i al buit legal que impera en el comerç global a la xarxa. Segons la periodista i editora del blog Mepasoeldiacomprando.com, Laura Martínez, “el sector de la compra de falsificacions de peces de luxe a internet està en plena ebullició, amb molta gent interessada a trobar noves botigues que tinguin les còpies dels diferents models”.

Martínez es va adonar de la importància del fenomen quan el 2008 va escriure una entrada al seu blog en què revelava diversos comerços en línia que compraven bosses d’imitació: “És una de les més vistes en la llarga trajectòria del nostre blog”. El 2014 va actualitzar el tema i l’èxit de l’entradava ser encara més gran. Per a la periodista, experta en moda i consum femení, la motivació dels consumidors no és l’estatus que dóna una determinada peça, sinó el fetitxisme.

“Veuen a la televisió, o en fotografies, que els famosos i les blogueres més influents porten una peça nova, i immediatament volen tenir-ne una d’igual, sense que els importi que sigui una imitació barroera”, explica Martínez, que deixa clar que la qualitat dels productes “és bastant decebedora”. Segons ella, “no hi ha diferència entre una bossa que es compra en un top manta del carrer i la que s’adquireix en aquests comerços”.

Tot i que tal vegada sí que n’hi ha una: el preu, ja que a internet cal pagar per les despeses d’enviament, que poden fins i tot superar el cost del producte. Una altra és que en aquestes botigues l’oferta és molt més gran i es poden trobar també imitacions fetes amb materials bastant millors que els que es venen al carrer. Això sí, a un preu que pot superar els 300 euros.

Botigues com Trendsgal.com, Davinciluxury.com, Dresslily.com o Fashionnetasia.com són només unes quantes de les moltes que venen falsificacions a preu de saldo, encara que aquestes són pudoroses a l’hora d’al·ludir als originals copiats per atraure clients. D’altres, com C2coffer.com, Ioffer.com o Shopsueyboutique.com són més descarades i presumeixen de tenir la còpia de tal o tal altre disseny per menys de 30 euros.

Algunes pàgines estan a mig traduir, i hi ha barrejades frases en mandarí o en cantonès -Guangzhou, el nom xinès de Canton, és la província on se situen les fàbriques que produeixen aquestes falsificacions- amb paraules en anglès o castellà. Però d’altres estan ben traduïdes als respectius idiomes: es tracta de comerços locals, els amos dels quals compren el gènere a webs xineses i el revenen a la seva pàgina per pocs euros més.

La Guàrdia Civil va fer públic un informe el 2012 en el qual calculava que el mercat de la imitació, tant dins com fora d’internet, movia al món uns 500.000 milions d’euros; avui en poden ser més. El nivell de vida de la població minva any rere any, però la fam de ser com els rics i famosos no decau.

El sociòleg Gilles Lipovetsky ho explica així al seu llibre El imperio de lo efímero (Anagrama, 2013): “Avui dia, la moda no és només un luxe estètic i perifèric de la vida col·lectiva, sinó que s’ha convertit en un element central d’un procés social que governa la producció i el consum d’objectes”.