M’he comprat un ordinador Mac Book Air no sé què més (números i lletres d’aquelles) que pesa poc més d’un quilo i que entra perfectament a la meva bossa de viatge. És un ordinador gris, de 13 polzades i que llueix una poma darrere de la pantalla. És el meu primer Mac: tot i que sóc molt resistent als canvis i no suporto els apòstols de Steve Jobs, haig de dir que era el millor en termes de pes i fiabilitat de la bateria.
La cosa no tindria cap interès per a aquest espai de crònica empresarial si no fos perquè el vaig finançar a 12 mesos i per l’aventura que suposa per a un autònom passar el filtre antimorosos potencials de les botigues d’informàtica.
Avancem més i més cap a una societat on ja no hi ha blindatges: per als emprenedors i els autònoms, com sempre, watch your step, però els assalariats digueu adéu a l’estabilitat laboral dels nostres pares. Però el risc creditici del crèdit al consum no s’ha assabentat de la pel·lícula. “Autònom? Llavors necessitem molts més papers”, em van dir a les dues botigues que vaig visitar.
El model 100 (de la meva declaració d’Hisenda de l’any passat), que explica totes les meves intimitats, era el paper més important. Ara bé: condició necessària però no suficient. Havia de tenir el segell del banc: el document d’Hisenda amb el pagament fraccionat no servia. Una fotocòpia tampoc li va valer a la noia que em va atendre, que no era gens tonta. En definitiva, vaig haver de fer un periple per demostrar la solvència, patint més dificultats que un assalariat no per raó de renda sinó per inèrcia: autònom equival a potencial morós.
I la meva reflexió és: si anem cap a una societat en la qual cada cop hi haurà més autònoms (emprenedors i professionals voluntaris, o bé forçats perquè ja no hi ha contractes), ¿poden els grups de distribució mostrar tan clarament la preferència cap a un assalariat respecte d’un autònom? Amb la situació que tenim, la reforma laboral... ¿realment sembla la millor opció?
