L’EXECUTIVA AGRESSIVA

“Aur, aur... Desperta ferro!”

Ara fa gairebé un any que vaig fer el primer acomiadament en la meva història empresarial. Ahir parlava amb el meu soci de les conseqüències d’aquesta decisió a l’empresa i em vaig adonar que encara no havia parlat aquí del tema. La distància del temps fa que aquestes coses es vegin amb perspectiva, amb més serenor i tots aquests tòpics... Més aviat, la veritat és que encara se m’encongeix el cor pensant en la sensació prèvia a haver d’executar aquesta decisió radical. Ha estat fins ara una de les decisions més difícils de la meva vida.

L’acomiadament i la sortida del capital (també era accionista de la meva empresa) no va respondre a causes econòmiques ni de rendiment. Més aviat va ser per la toxicitat d’una relació professional i personal que s’havia enquistat des de feia molt de temps i que empitjorava dia rere dia. No entraré en detalls escabrosos; només us diré que, per molt agressiva que sigui una servidora, no puc amb tot en aquesta vida i -sobrepassat un límit de falta de confiança, estima i respecte- si no prenia aquesta decisió plegava.

No és fàcil d’explicar, però el cert és que, a diferència del que et pot passar treballant per a tercers, en què sempre pots canviar, una empresa pròpia de tant en tant es viu com una condemna. Si no m’agrada l’ambient o la feina que faig, o si no aguanto la pressió constant del meu lloc de treball (alhora el més gratificant i el més ingrat dins de l’organització), no puc tirar de contactes i enviar un parell de currículums. Privilegis d’un assalariat.

Ara, ben superat aquest tràngol, em ve al cap la frase que em va dir el mateix dia D un directiu de més edat: “Ara que has acomiadat algú, pots dir que ets una empresària”. Des de fa gairebé un any, com deia, dirigeixo de debò la meva empresa: no hi falten problemes ni dificultats, però prenc les meves decisions amb tot el poder i totes les conseqüències. Hi ha una guerra? “Aur, aur... Desperta ferro!”