EXPERIÈNCIA

Aquella reunió de matinada

En les dues últimes setmanes he pensat sovint en el 16 de març. Aquella matinada tots els països de l'euro, juntament amb els representants de la troica , van decidir saltar-se la garantia de dipòsits i imposar una pèrdua a tots els estalviadors de Xipre, independentment de si eren grans o petits. Jo sóc dels que creuen que va ser el mateix govern xipriota qui es va negar a gravar només els grans dipòsits, temerós de patir una enorme fuga de capitals estrangers i enfonsar el sistema financer, un element fonamental d'aquell paradís fiscal. En realitat, és igual de qui va ser la idea. El que és increïble és que tothom -decisió unànime- ho acceptés. I que fins i tot es disfressés d'impost per intentar argumentar que el que s'aplicava no seria una quitança, sinó simplement un nou tribut. És a dir, els líders europeus fent trampes sobre la legislació que ells mateixos van implantar el 2008 (quan la garantia dels dipòsits es va apujar fins als 100.000 euros a tot el continent). Aberrant.

Ningú havia fet gaire cas a Xipre perquè el consideraven un tema menor (al cap i a la fi, la troica hi aportarà 10.000 milions d'euros, més o menys el mateixos diners públics que ha rebut CatalunyaCaixa). Però, per molt petita que sigui aquella illa, sembla increïble que tota aquella intel·liguèntsia europea no pensés en les conseqüències que la quitança als petits dipòsits tindria sobre tot el continent.

Hi ha hagut dues coses decebedores del procés per rescatar Xipre. La primera és que inicialment es va pensar més a protegir els rics russos que els petits ciutadans xipriotes. Això explica moltes coses d'una Unió Europea més preocupada pels equilibris de poder entre estats que no pas pels seus ciutadans. La segona cosa decebedora és la condescendència amb què s'ha tractat sovint els xipriotes, instant-los a purgar els seus pecats com a paradís fiscal que són. És cert, són un paradís fiscal. Però també ho són Bèlgica, Holanda i Luxemburg. El cor d'Europa. I ningú diu res.