La crisi de Xipre ha tornat a desestabilitzar la zona euro. L'episodi resulta extraordinari i l'allau de crítiques comprensible, perquè, tot plegat, tant en el fons com en la forma, és, senzillament, esperpèntic i evitable. Unes crítiques que se centren en com les institucions europees han gestionat la crisi i, també, en la pròpia responsabilitat de Xipre en la seva desfeta.
Tot i així, crec que el problema de fons ve d'altres àmbits. Es diu que el sector bancari de Xipre està hiperdesenvolupat, que representa set vegades el PIB de l'illa. Un sistema financer que s'ha engreixat gràcies als capitals provinents de Rússia, majoritàriament diner negre, pel que sembla, i de països de la Unió Europea atrets per la condició de pseudo paradís fiscal que té Xipre (on, per exemple, l'impost de societats és del 10%).
El més alarmant és que el petit país pertany a la zona euro i, lògicament, les autoritats europees coneixien les seves peculiaritats. En aquest sentit, el més sorprenent és que dins una unió monetària hi hagi encara aquesta mal entesa competència fiscal entre estats membres. No s'entén que països com Bèlgica, Holanda i Luxemburg ofereixin una fiscalitat molt reduïda per atreure capitals d'arreu de la UE. Per tant, els primers responsables són Brussel·les i Berlín, que donen moltes lliçons de moral, com ara a Xipre, però son els primers a legitimar una competència fiscal inacceptable en una unió monetària i, encara menys, en una Europa que fa d'un cert capitalisme i model social el seu senyal d'identitat.
Tinc la sensació que als països centrals de la UE els domina una certa voluntat de reparació moral: que el món meridional purgui els seus pecats. Sense deixar d'acceptar la nostra part, molta, de responsabilitat en el daltabaix, em molesta aquesta intenció alliçonadora. Pot semblar un detall menor, però en una foto recent Angela Merkel, en un acte de partit de fa just una setmana, apareixia posant-se un gegantí guant de boxa que li van obsequiar els seus admiradors. El que ha succeït a Xipre només ho entenc en el sentit que Merkel ha decidit estrenar el guant colpejant el més feble. I, de passada, avisant els altres. Tot plegat, ben lamentable.
Economista
