Amancio Ortega
JÚLIA MANRESA

Amancio Ortega: del client 205 al segon home més ric del món

Amancio Ortega / ÀLEX SANTALÓ

La història no explicada de com un desconegut gallec va entrar a La Fibra de Tordera fins a expulsar la resta de clients i comprar la fàbrica. Ara Inditex hi té un dels seus primers centres logístics i ocupa 3.000 persones

"Mai l'havia vist amb vestit i corbata, portava vambes i texans, es passejava amunt i avall de la fàbrica mirant les màquines i quan et despistaves ja s’ho havia remirat tot”. Salvador Manresa recorda bé el client 205de Fibracolor, la fàbrica d’acabats tèxtils on va treballar tota la vida i que es va aixecar a Tordera l’any 1953, als mateixos terrenys on ara el grup multinacional Inditex té la seu mundial d’algunes de les seves marques, com Massimo Dutti, Bershka i Oysho, entre d’altres. A inicis dels 70, abans que Inditex existís com a tal, Amancio Ortega era client 205 de Fibracolor, on tothom el coneixia com el gallego. Va acabar comprant la fàbrica sencera. Actualment, Ortega, que acaba de celebrar el 80è aniversari, amassa una fortuna que supera els 60.000 milions d’euros i és el segon home més ric del món. La irrupció d’Ortega a Fibracolor explica moltes coses de com ha crescut el seu imperi.

A Tordera Inditex és propietària de prop de 303.500 metres quadrats i a les seves instal·lacions hi treballen unes 3.000 persones del total de 8.370 que la companyia ocupa a tot Catalunya, segons dades comunicades per una portaveu del grup. I tot això va començar a La Fibra, com encara l’anomenen els torderencs, la fàbrica que va néixer impulsada per la Sociedad Nacional de Industrias de Aplicaciones de la Celulosa Española (SNIACE) i que, fins i tot abans de ser construïda, va haver de ser rescatada per l’Instituto Nacional de Industria (INI), cosa que va convertir l’estat franquista en el principal accionista, amb el 40% de les accions. El 1952 el primer president de la societat va ser Pablo de Garnica i Echevarría, president també de Banesto, una entitat clau perquè s’aconseguís la liquiditat necessària per comprar els terrenys i començar a construir la planta. Des d’aleshores i fins gairebé entrats els noranta, aquesta icònica fàbrica de tintats, estampats i acabats en cotó va ser una de les més actives de l’Estat i va anar superant les crisis que s’estenien pel sector tèxtil.

A última hora va passar un fet decisiu: el grup de confecció Goa -les inicials capgirades d'Amancio Ortega Gaona- va entrar a l'accionariat amb un petit percentatge

Però, com expliquen els germans Pere i Joan Mas en l’únic llibre que recull la història del negoci, SNIACE patia un fort endeutament i Banesto collava perquè es vengués actius. Per això, va vendre’s a corre-cuita la seva participació de Fibracolor l’any 1987 a Finholding, un conglomerat constituït pels mateixos clients per evitar que caigués en mans estrangeres i que, per 1.500 milions de pessetes, va quedar-se amb el 80% de la societat. Però a última hora va passar un fet decisiu: amb un percentatge minoritari també va entrar en el capital Goa, el grup de confecció que portava les inicials capgirades d’Amancio Ortega Gaona.

Fins aleshores Ortega era “un client accidental”, explica Joan Martín Valls, antic cap de producció de Fibracolor. Abans d’obrir la seva primera botiga de Zara a la Corunya, el 1975, Ortega “comprava roba per fer bates de boatiné i per fabricar uniformes per a l’exèrcit [una de les especialitats de Fibracolor eren els estampats de camuflatge]”, relata. “Ho tenia molt clar, des del principi sabia què volia fer amb el negoci”, diu. El poc que se sap d’Amancio Ortega és que amb 14 anys va començar a treballar de dependent en una botiga i que des d’un petit poble corunyès va construir el primer grup de moda del món.

Joan Martín Valls és una de les poques persones que poden presumir d’haver parlat amb el segon home més ric del món, tot i que quan recorda la trajectòria d’Ortega a Fibracolor ho fa amb cautela. Passa igual amb la resta d’extreballadors. Com si tinguessin por d’alguna cosa. A finals dels anys 70 Martín Valls va visitar Arteixo, on Inditex té la seu central, i assegura que aleshores Ortega “ja sabia com s’ho faria”. Segons Valls, Ortega li va descriure la seva visió del negoci. “Sabia que havia de controlar tots els processos, reduir els costos de producció al mínim i aconseguir tots els beneficis del punt de venda”, diu contundent. Valls també rememora com el client 205 ja preveia una caiguda de tots els productors tèxtils, inclosos la resta de clients de La Fibra. “Sabia que n’acabaria sent l’amo”, sentencia.

"Amancio Ortega era extremadament agradable: a Arteixo hi devia tenir 80 empleats i els coneixia a tots"Joan Martín VallsAntic cap de producció de Fibracolor

Al mateix temps, diu que era “extremadament agradable” i no està gens sorprès del flashmobque ha circulat l’última setmana per internet, amb milers dels treballadors de la companyia felicitant-li el vuitantè aniversari. En aquella època “a Arteixo hi devia tenir uns 80 empleats i els coneixia tots”, diu. Valls recorda com Ortega va tallar-lo a mitja conversa per preguntar a un mecànic com estava la Carmilla, una treballadora que esperava un fill.

“Al principi era un client més, però de mica en mica va anar fent comandes més grans, i va arribar a demanar 10.000 metres de roba”, recorda Salvador Manresa, que va treballar a La Fibra fins poc abans del tancament definitiu, el 2008. “Li deia el minoritari majoritari, perquè al principi tenia poca participació, però Fibracolor va començar a dependre d’ell”, rememora Josep Comas, que va ser el responsable de l’àrea de tintoreria. Per a Martín Valls, deixar en mans dels mateixos clients l’empresa va ser un gran error. “Tots volien fer passar per davant els seus interessos en un moment en què el sector anava de caiguda”, assenyala. Per això, durant la dècada dels 90 l’empresa va haver de fer successives ampliacions de capital, en les quals els clients catalans van anar perdent pes en favor de Goa, que va anar engrandint el seu pes en la societat Fibracolor, que, a més de la fàbrica, incloïa els terrenys del voltant, aleshores sòl agrícola no edificable.

“Va arribar un moment que quan entrava una comanda del 205 tot es parava i havia de passar per davant”, reviu Manresa, que recorda com en els últims anys els directius d’Inditex fins i tot es desplaçaven en helicòpter fins a la fàbrica. Comas també ho recorda: “És veritat que al final Fibracolor s’aguantava gràcies a Inditex perquè suposava el 90% de la producció, però abans els altres clients protestaven perquè acaparava tota la producció i es descuidava la resta”.

Ortega havia arribat a la fàbrica de Tordera en helicòpter Zoom

Ortega havia arribat a la fàbrica de Tordera en helicòpter

En una de les ampliacions hi va haver d’acudir la Generalitat a través d’Eplicsa, l’avantpassat d’Avançsa, que va arribar a tenir un 25% de les accions. En una entrevista a Ràdio Tordera el 1993, l’aleshores director financer de Fibracolor, Josep Fàbregas, responia al periodista sobre el rumor d’una forta inversió de Zara a Fibracolor que les inversions es farien “per requeriments del mercat”, però reconeixia que els requeriments “coincidien amb els interessos d’aquest client”. Amb la Generalitat, deia, les relacions eren bones.

En plena davallada de La Fibra, que el 1993 ja havia vist com quatre dels seus clients queien en suspensió de pagaments, Inditex va anar creixent. El 1997, deu anys abans que tanqués Fibracolor, Ortega ja va projectar la creació dels centres logístics de Massimo Dutti, Bershka i Oysho en terrenys de Tordera i també de la població fronterera Palafolls. L’alcalde de Tordera, Joan Carles Garcia, que llavors ja ocupava el càrrec amb Convergència i Unió, explica ara que “la idea inicial era que Inditex donés viabilitat a Fibracolor amb aquestes instal·lacions”, i nega que l’objectiu de la multinacional fos quedar-se del tot la fàbrica per enderrocar-la. “Els treballadors busquen culpables però va caure per la crisi del sector”, diu. De fet, segons l’alcalde, “després de fer les últimes ampliacions Inditex ja en tenia prou i va intentar vendre’s el que quedava [la fàbrica i els terrenys agrícoles]”. Garcia explica que Inditex havia anunciat la intenció de fer un altre centre logístic a Martorell i que, amb l’ajuda de la Generalitat, van aconseguir convèncer la companyia que ampliés el projecte de Tordera. Només calia una cosa: requalificar els terrenys de La Fibra, que, en ser d’ús agrícola, impedien que la multinacional pogués projectar el centre logístic que pretenia construir.

El 18 de març del 2011, després que Inditex anunciés una inversió de 190 milions d’euros a Tordera per construir la seu central de Massimo Dutti, l’Ajuntament va aprovar la modificació puntual del Pla General de Fibracolor, amb el qual qualifcava com a sòl industrial els 140.000 metres quadrats que “Inditex necessita per desenvolupar el seu nou centre logístic a Tordera”, segons afirmava el comunicat del consistori, que acabava: “Amb l’aprovació inicial, Inditex ja podria demanar el permís d’enderroc de l’antiga Fibracolor i començar les obres de les noves naus”. Això és el que va acabar succeïnt.