El part d'aquesta nova Europa que ha d'emergir de la seva crisi més profunda està sent molt laboriós i lent. De fet, la metàfora del naixement d'una criatura serveix de ben poc parlant de l'euro, atès que la sortida mancomunada a la crisi no s'espera que estigui llesta en els pròxims anys, tot i que s'avança lentament.
L'efecte més directe -i important- dels avanços europeus ha estat el retorn a la convicció sobre la irreversibilitat de l'euro. És a dir, sobre la permanència de Grècia, país per al qual s'estan preparant altres ajudes, i també sobre la d'Espanya. La declaració del BCE d'actuar fent tot el que calgués per eliminar de les primes de risc la part associada a la possible ruptura de la moneda única en té gran responsabilitat.
Però si en aquest àmbit hem avançat, en la definició de la nova Europa continuem trobant els mateixos entrebancs que emergien ara fa tres anys. França, que lidera els països del sud d'Europa, ha tornat a reclamar l'emissió d'eurobons, és a dir, la mutualització del risc del sud per part del nord, una cosa de la qual Alemanya no vol sentir parlar.
A l'altre extrem, Wolfgang Schaüble ha llançat l'atrevida proposta d'elevar la jerarquia i els poders del comissari d'Assumptes Econòmics, de manera que, sense el vistiplau de la resta de comissaris, pogués exercir dret de veto als pressupostos de països que no complissin amb els acords de control del dèficit, cosa que implicaria retornar-los al Parlament que els hauria elaborat.I tot i que no es tracta d'una proposta de Tresor europeu comú, reforçaria l'embrió de govern europeu que ens cal. Però, a aquesta demanda alemanya, el president francès, Hollande, deixa clara la seva posició: res de res.
Aquest xoc de trens en elements fonamentals del projecte europeu ajuda a entendre per què la unió bancària no avança, ni es defineixen amb claredat les condicions que s'exigirien a països que hagin de demanar un rescat parcial o total, com és el cas d'Espanya. Sota el debat austeritat-creixement que reflecteixen Alemanya-França hi ha un problema molt més profund. Mentre que Alemanya ha apostat per una solució de la crisi que impliqui avançar en la unió política, França considera que primer cal resoldre els problemes que afronten els països en dificultats i, més endavant, parlar de unitat. Plantejada així la discussió, Alemanya no cedirà.
