DAMIÀ S. BONMATÍ

Activistes a la junta d’accionistes

Les empreses dels EUA cada cop reben més pressió dels tradicionalment silenciosos petits inversors per influir en l’estratègia

Activistes a la junta d’accionistes / EDMON DE HARO Zoom

Fa un parell de mesos, un empresari anomenat Harry Wilson es va acostar a la consellera delegada de General Motors, Mary Barra. Li va dir que volia compartir amb ella algunes propostes. Un mes després, tots dos estaven asseguts a la mateixa taula. Wilson li va presentar idees perquè el gegant del motor pagui més dividends als accionistes i millori la competitivitat. Li va arribar a dir que volia ser membre del consell d’administració de la multinacional nord-americana, fabricant de marques històriques com Cadillac i Chevrolet.

Aquest dilluns passat, Mary Barra es va llevar d’hora. A quarts de nou del matí va mantenir una teleconferència amb inversors i analistes de primer nivell per comunicar-los diversos anuncis d’envergadura. General Motors es gastarà uns 5.000 milions de dòlars per recomprar accions als seus inversors, els donarà dividends més sucosos i invertirà 9.000 milions de dòlars en projectes de futur més innovadors. I, entre tantes promeses i canvis, què hi tenia a veure el senyor Wilson?

“Estem reafirmant la nostra política de dividends forts i creixents”, va dir la consellera delegada durant la teleconferència. Durant la seva intervenció, Barra també va repetir insistentment que vol “escoltar detingudament els accionistes”, “maximitzar la devolució als inversors” i “millorar el preu de les accions”. La clau definitiva per respondre a la incògnita va arribar al final de la seva intervenció. La direcció de General Motors havia arribat a un acord amb Harry Wilson, va dir. Satisfet amb el paquet de mesures aprovades, l’empresari retirava la seva proposta de ser membre del consell d’administració.

Harry Wilson, de 43 anys, no és escandalosament ric ni rotundament convincent. Però darrere seu s’amaguen inversors amb fortunes i influència. Wilson representa quatre grans fons d’inversió que, en lloc d’injectar diners en arriscades empreses tecnològiques de Silicon Valley, volen enriquir-se comprant accions de companyies consolidades. Pressionen companyies com General Motors perquè es posin les piles i millorin resultats. Són accionistes que ni s’estan de braços plegats ni voten per inèrcia en totes les juntes d’accionistes. Són professionals de la inversió i, als Estats Units, es fan dir activist hedge funds.

A mitjans del 2014 uns 400 fons activistes controlaven més de 100.000 milions de dòlars en actius als EUA, segons una recerca del grup McGraw Hill. Això suposa el doble que l’any 2011. La fórmula dels inversors que pressionen va néixer als Estats Units, però es veu cada vegada més en altres països. Unes 344 empreses internacionals van rebre peticions d’accionistes contestataris l’any passat, un 20% més que l’anterior, ha calculat la firma Activist Insight, que es dedica a analitzar aquesta nova estratègia d’inversió. Al Regne Unit, Itàlia, França i Noruega se’n van presenciar diversos casos el 2014.

L’activisme accionarial ha emergit com una força que cal tenir en compte, explica el professor John Coffee, que investiga el sector des de la Universitat de Colúmbia. “Es tracta d’un model de negoci especialitzat a invertir en empreses amb ineficiències en la gestió”, diu. No hi ha sectors immunes ni tàctiques de manual per detectar quins compradors d’accions seran combatius. Tot i això, acostumen a queixar-se per acabar amb suposats excessos de diners en efectiu als comptes corrents de l’empresa. Ells reivindiquen que les companyies han de pagar dividends més lluïts i, al mateix temps, endeutar-se més.

En resum, volen que les empreses s’arrisquin perquè els accionistes pisquin. Volen més diners. En el cas de General Motors, els activistes pretenen que les accions comprades del gegant del motor siguin molt més lucratives. Aquests fons només posseeixen un 2% del total d’accions, però creuen que la maniobra pot ser molt profitosa i volen influir en la resta de l’accionariat. Prova d’això és que van fitxar un dels homes més preparats per aconseguir-ho.

Perquè hi ha un detall important sobre Harry Wilson: ell havia sigut primer un fitxatge del president Barack Obama per rescatar General Motors quan va fer fallida el 2009. Quan el govern dels Estats Units es va convertir en accionista d’emergència, l’economista Wilson va ser qui va liderar la reestructuració del fabricant de vehicles. A canvi de la seva feina, els fons pagaran a Wilson part dels diners que ingressin gràcies a la nova política de dividends de General Motors.

Amb tot, aquestes maniobres tenen el risc de deixar la caixa de les empreses massa eixuta per mantenir el ritme d’inversions o per fer front a imprevistos. Si compensen massa els accionistes, les corporacions redueixen les inversions en recerca i a les fàbriques. Segons el Wall Street Journal, fins i tot hi ha hagut empreses que han acomiadat personal per tenir efectiu per pagar als inversors.

Un dels gurus d’aquesta tècnica d’inversió, Carl Icahn, insisteix a Apple que redueixi les accions a Wall Street per encarir-ne el preu. Un altre, William Ackman, va aconseguir que el fabricant del Botox es fusionés amb una altra empresa. Grans firmes com McDonald’s, Time Warner, Heinz, Delphi, Kraft, Motorola i Tiffany han patit als seus propis despatxos la pressió dels activistes, segons un estudi dels professors Marcel Kahan i Edward Rock.

Els investigadors han detectat un punt de mira recurrent: “Els hedge funds han creat maldecaps pressionant per introduir canvis en la direcció i en l’estratègia corporativa”, diuen. Últimament, qui ha tingut un maldecap és l’equip directiu de Coca-Cola a causa de la veu insistent de David Winters. Winters representa un grup d’inversors i firmes que posseeixen menys d’un 0,1% de les accions de la marca de refrescos. Fa cinc anys que compren títols, però fa uns mesos van detectar una peça que no els quadrava entre els milers de pàgines d’informació financera de la multinacional: unes suposades compensacions multimilionàries per als directius.

En una orquestrada campanya, l’activista Winters ha publicat informes, ha enviat cartes a la direcció i ha passat per les televisions denunciant que, mentre els beneficis de Coca-Cola baixaven, els extres dels seus responsables pujaven. “No ho fem només en benefici dels nostres clients, sinó també de mestres, electricistes i treballadors que tenen invertits a Coca-Cola els seus estalvis per a la jubilació”, es defensava Winters.

No és el seu cas, però hi ha activistes que compren accions i no ho fan pas per enriquir-se. Això ho sap Walmart, l’empresa comercial més gran dels Estats Units, amb més de dos milions de treballadors. La cadena d’hipermercats apujarà els salaris dels empleats que cobren menys aquest any. El conseller delegat, Doug McMillon, va dir en un vídeo als treballadors que els volia compensar per la seva feina. El que no va esmentar és que un grup d’activistes religiosos, amb accions de la companyia, feia temps que reivindicava millores salarials.

Per Susana McDermott, portaveu d’aquest grup d’inversors, la pujada de sous a Walmart és resultat de dècades d’insistència. Ella representa el grup Interfaith Center on Corporate Responsibility (ICCR), format per 300 grups d’inversió. Gestionen 100.000 milions de dòlars que, convertits en accions amb dret a vot, donen veu a reivindicacions socials i mediambientals.

La seva primera reivindicació va ser el 1971. Els membres del grup van introduir una proposta en la junta d’accionistes de General Motors: que el gegant del motor es retirés de Sud-àfrica fins que no s’acabés amb l’apartheid al país. Malgrat la reticència inicial de la companyia, la proposta es va acabar aprovant.

Ara, més de quatre dècades després, la consellera delegada de General Motors també escolta les exigències d’alguns accionistes, tot i que amb un objectiu més mundà: l’únic que volen és guanyar més diners.